Antoni Palou 'Gall', glosador de Pollença

Al quinzenal pollencí li fan una entrevista amb motiu d'haver participat com a cantador al disc "Tonades i gloses de Sant Antoni". En relació a la vocació de glosador diu: "El padrí ja glosava, era un poc baina i sempre estava de festa. Abans s'usava, tothom cantava i... no ho sé, a mi me sortien sense que ningú me n'hagués ensenyat (...) Ma mare també era molt bona cantadora". Pel que fa a les condicions de bon glosador, considera que han de tenir "una bona memòria i ganes de compondre les gloses, més que tenir una bona veu. A més, no és el mateix ser glosador que ser cantador de gloses". (PUNT INFORMATIU POLLENÇA, núm 298, 16-31 de gener). Biel.-

RF - Dinar medieval a Manacor

Cinquanta persones el varen assaborir com a colofó d’un cicle de conferències organitzades per l’OCB a càrrec d’Antoni Contreras, investigador i gastrònom. El menú consistí en pastís d’albergínia amb salsa de bolets, guisat de sípia amb fruits secs, sofregit de be anomenat sardamone i neules amb piment, brossat amb mel i codonyat. Antoni Tugores, un dels cuiners artífexs del dinar explicà que “la cuina medieval era forta d’espècies, segurament per solapar gusts de menjars no agradables al paladar”, mentre el mateix Contreras sentencià que el dinar “ha estat massa bo, en aquell temps no menjaven tan fi”. (CENT PER CENT, 276, 23 de maig. Manacor). BMM.- (Diari de Balears, 6 de juliol)

Francisca Bergas i les sopes de Mallorca

Aquesta cuinera entrevistada a la revista Sa Plaça comenta quan li demanen per les sopes... "Les sopes totes són mallorquines, encara que per aquest nom només n'hi ha als restaurants. Hi ha moltes maneres de cuinar-les. Hi ha les sopes de matances que es preparaven amb ingredients procedents del porc i molta verdura. També hi ha les sopes de verdura, sense cap tipus de carn i que es solien cuinar a l'estació hivernal. Les sopes escaldades són a base de verdures i un ou al damunt. Amb les sopes torrades i qualsevol tipus de peix blanc ja tenies les sopes de peix. I per acabar hi ha les sopes solleriques, a base de verdures d'estiu, patates, mongetes, pebres vermells i sense carn". (SA PLAÇA, núm 134, 16 de gener. Inca i comarca). Biel.-

Plats oblidats i gusts que es poden haver esborrat del paladar...

La cuinera Francisca Bergas Frau considera que hi ha plats que no han desaparegut "però només es preparen a alguns pobles i preferentment a cases de gent ja major, com pot ser l'arròs 'de caseta', molt brouós, sense carn i amb les verdures que es tenguin a mà pel camp. Altre pot ser el bullit d'ossos, cuinat a partir dels ossos salats per les matances. Si aquests són freds no tenen el mateix gust. Hi ha també els cocarrois de patata i ceba, quasi exclusius de Maria, Búger i pocs pobles més. S'elaboren el primer mes de la recollida de la patata". Quant a altres plats oblidats Francisca Bergas comenta: "El frit bord, que es cuina de juliol a setembre i la base són patates, albergínies, pebrots i alls. Tot fregit al mateix temps i al final se li afegia pa esflorat. Les coques fregides que es feien amb la massa de pa que sobrava quan es feia a les cases, se les cubria de sucre i es fregien amb oli. També agradava molt als més petits el pa amb sobrassada i sucre, que era un menjar molt complet; en algunes cases enlloc de sucre s'hi posava mel". (SA PLAÇA, núm 134, 16 de gener. Inca i comarca). Biel.-

La dieta mediterrània està de moda; però hi ha plats mallorquins en perill

Això és el que diu Francisca Bergas Frau, cuinera que treballa a la Llar dels Ancians de Palma i a la residència d'Huyalfàs de sa Pobla, i que dedica part del setu temps a l'estudi i recuperació de la cuina tradicional mallorquina. En concret comenta "és cert que està molt ben considerada, però en l'àmbit de l'autèntica cuina, diguem pagesa, de l'interior de l'illa, hi ha un cert perill que alguns plats desapareixin per complet". Quan li demanen quins són els que més risc tenen, respon: "Sens dubte els de temporada, que eren la base de la cuina tradicional. S'elaboraven amb els productes de les distintes èpoques de l'any. Un exemple pot ser la col fregida, que és un segon plat complet que pràcticament ja no es cuina (...) és d'octubre a febrer. Els seus ingredients, a més de la col, solien procedir de les matances: porquim, botifarró i sobrassada. Es poden fregir amb saïm i alguns hi afegien panses. De març a maig es feia una fritura amb pèsols i se'ls hi afegia ou". (SA PLAÇA, núm 134, 16 de gener. Inca i comarca). Biel.-

Joan Gelabert, de sa Pobla, l'evolució de la impressió

Des de Sa Plaça entrevisten Joan Gelabert arran del 25è aniversari de la impremta Gelabert de sa Pobla, tot i que ell duu des dels 13 anys movent-se entre màquines, tintes i paper. Li demanen per l'evolució industrial i econòmica vista des del món de la impremta... "Als inicis fèiem molts talonaris i blocs per les fàbriques de calçat, amb les Minerves planes i manuals. Amb la crisi del sector del calçat començaren les comandes dels hotels, amb fulletons i rètols. Quan començàrem a can Gelabert fou el món de la marxa i les discoteques de la zona turística que ens donaren molta feina. Amb la Minerva automàtica vam poder fer molts de cartells per aquestes noves sales d'oci. També ens donà força la màquina Gestetner, que ens serví per fer etiques de productes com oli o vi. Actualment, la cartelleria, retolació i els plotters publicitaris, a més dels fulletons i revistes, omplen la major d'emanda d'impressió". (SA PLAÇA, núm 134, 16 de gener. Inca i comarca). Biel.-

Pep Borràs i el grup teatral AGARA d'Andratx

La revista N'Alí editorialitza sobre el cinquantè aniversari de la creació de l'Agrupació Artística Andritxola, que estrenà el 17 de gener de 1958. Rafel Oliver diu, entre d'altres coses: "No hi ha cap família d'Andratx qeu no hagi tengut quclcú que hagi fet part del grup AGARA en tot aquest temps. L'agrupació ha tengut diferents etapes al llarg de la seva vida, i la persona que més temps ha duit endavant la nau, i que encara ho fa, és en Pep Borràs, al qual se li ha de tenir un agraïment especial, per ser el millor actor que hi ha hagut sempre a Andratx, i per tenir la paciència i constància de dur AGARA, sempre endavant". (N’ALÍ, núm 88, desembre '07. Andratx). Biel.-

Macià Tomàs Francisco, Agrupació Folklòrica Aires d'Andratx

Rafel Oliver Grammatico l'entrevista i explica que va néixer l'any 1975 a Andratx, és mestre d'escola i exerceix a Peguera. Es el director d'Aires d'Andratx des de 2004. Quant a la denominació del ball, Macià Tomàs comenta "cada poble ho diu d'una forma diferent. A Andratx li deim boleros; a altres llocs li diuen ball de pagès o ball de bot, bàsicament per diferenciar-ho del ball d'aferrat. Tots aquests balls que fem provenen de la península des dels temps de Napoleó, en què la gent fugí de la península i hi hagué una espanyolització de tot: jota, fandango, boleros. Bolero ve de les boles que duien els balladors, que era gent no afrancesada". A la pregunta què ha de tenir un bon ballador o balladora, Macià respon: "Sobretot sentit del ritme. I llavors la balladora és la que ha de dirigir el ball, amb els moviments, punts i mudances que ella vol, al moment que vol, i el ballador l'ha de seguir. És com un joc, com una espècie d'insinuació eròtica. En realitat és un ball matriarcal, la balladora comanda. Si el ballador no ho fa bé, en un temps passat se'l xiulava i tot. A Mallorca es diu que ballar és un joc de sensualitat". També parlen del mestre Pedro Porcel, fundador de l'agrupació, de la vestimenta, d'alguns balladors i balladores, de l'escola de ball i dels projectes futurs. (N’ALÍ, núm 87, novembre '07. Andratx). Biel.-

RF - Apatia a Sant Llorenç des Cardassar

La manca de motivació o d’entusiasme que tant sol agradar a la classe política i que dóna títol a l’editorial de la revista llorencina es justifica “perquè sembla que a la gent no li preocupen gaire els aspectes comunitaris, que hi ha una certa separació emocional entre l’Ajuntament i el poble, com si només tengués interès per les coses que l’afecten personalment; com si l’individualisme s’hagués apoderat definitivament de la manera d’esser de la gran majoria dels llorencins, fent bo allò que ‘no sentim com a nostre allò que és de tots’. I dóna la sensació que a l’equip de govern ja li va bé que sigui així i que la gent els deixi fer, perquè d’aquesta manera no hi ha aldarulls que l’obliguin a actuar o donar explicacions sobre el que es fa o es deixa de fer”. (FLOR DE CARD, núm 359, maig. Sant Llorenç des Cardassar). BMM.- (Diari de Balears, 5 de juliol)

Inma Shara a Ràdio Marratxí

Arran d'un dels darrers concerts de temporada de l'Orquestra Simfònica de Balears des d' "Amb 'P' de Pòrtula" vàrem tenir l'ocasió -i el plaer i l'honor i el goig- de poder parlar amb una de les poques dones que es situen davant un grup orquestral com a directora, Inma Shara. Entre d'altres coses, aquesta artista dedicada a la música, de nom real Inmaculada Sarachaga, tot passió i tot caràcter, ens digué això...

(foto, www.elpais.com)

Sols treballar cada peça durant mesos... “La veritat és que quan dirigesc una obra, qualsevol obra que dirigeixi, per mi no ha de dirigir el braç, ha de dirigir l’esperit, ha de dirigir l’ànima i en definitiva ha d’emocionar el públic i emocionar l’orquestra, i motivar i apassionar. Si això no està dedins, dins l’esperit dins l’ànima de cada persona realment és dificil de transmetre-ho a l’orquestra. En aquest sentit quan dirigeixes t’impregnes totalment i cal un procés previ d’estudi, d’anàlisi, d’interiorització i de memorització de l’obra de manera que després flueixi de manera natural quan un dirigeix i tengui tot el conjunt, tota aquesta fantasia mental que se recrea de l’obra la tengui perfectament assimilada, interioritzada per dur-la a l’orquestra i l’orquestra rebi una interpretació realment que sigui fidel a la fantasia mental que una té”. Com veus l’Orquestra Simfònica de Balears? Què en destacaries? “Puc dir de veritat, en majúscules, que he trobat igual que el darrer pic que vaig estar amb ells, fa dos anys, una orquestra absolutament motivada, una orquestra molt bona, no només tècnicament parlant sinó humanament parlant i molt important és una gran família, amb una gran disponibilidat per treballar cada passatge, per depurar cada passatge tècnicament parlant i això es molt important, amèn d’aquestes ganes de tocar que tenen, d’aquesta passió que per mi és aclaparadora, no hi ha cosa més meravellosa que dirigir aquesta orquestra i veure realment una entrega absoluta des de cada instrument. Això podria destacar de l’orquestra: un gran grup no solament musicalment i professionalment parlant, sinó humanament parlant”. Com a directora-dona ja deus estar habituada a rompre motlles i esquemes... “Efectivament, però jo sempre dic que no és cap argument ni per la música ni per la direcció d’orquestra. El més important és tenir talent o no tenir-lo; quan un parla de música parla del llenguatge universal per excel·lència, parla del llenguatge del cor, del llenguatge de l’emoció i això no coneix de gèneres. Per això, que jo sigui una dona és una qüestió absolutament circumstancial. El més important és el que es projecta des de la persona, des de l’interior. Això és la vida, això és la música i en definitiva això és interpretar. És una màxima que tenc. Bé, les circumstàncies han donat que jo sigui una dona, però això és el que hi ha, jo estim aquesta professió i això és el que m’agrada”. Amb tot, sou poquíssimes dones al pòdium... “Efectivament, però no podria contestar de manera objectiva perquè realment no ho sé. Supòs que és una qüestió tradicional, igual que la incorporació de la dona a la plantilla orquestral ha estat un procés també lent i gradual. Aquesta pregunta en el futur no tendrà raó de ser. Crec que tant el public com les orquestres s’hauran habituat a veure una dona al pòdium. Insistesc que és una qüestió de talent sobre tot, de bo o dolent, de musicalitat, d’una cosa que no pertany per res a l’àmbit del que és el gènere, és a dir un home o una dona. Crec que els compositors no escriviren res al pròleg indicant quin determinat perfil de persona havia de dirigir l’orquestra. Per dirigir l’orquestra cal motivar, cal il·lusionar, cal il·lusionar-se i en definitiva donar el millor de nosaltres com a persones al públic. Aquesta és la nostra comesa: transmissors de sentiments”. Inma, segueixes identificada amb els compositors romàntics? “La veritat és que és una passió. Som absolutament romàntica. M’identific sobre tot, com artista, amb l’estil romàntic... però la música és música en qualsevol de les seves manifestacions, amb la qual cosa també m’emociona d’igual manera”.

Biel.-