RF - Nou ball a Costitx

Ho podem llegir al “Flash Comarcal” del setmanari, dins la crònica de la fira anual de Costitx dedicada a la jardineria i a les flors que va tenir lloc el primer de maig. Entre les novetats d’enguany s’hi compta “l’estrena d’un nou ball que han titulat ‘Colla dels bous de Costitx’ amb tonada pròpia”. Sense més detalls hem de pensar que es tracta d’un invent relacionat amb els capgrossos en forma de bou prehistòric que hom va estrenar el passat mes de setembre com a figura representativa d’aquest poble del Pla de Mallorca. I si ens regim pel comentari del regidor de Cultura aparegut a la notícia de l’esmentada estrena publicada a DB, podrem deduir que aquest nou ball vol emular passes i tonades de cossiers, àguiles o cavallets. Segur que invocaran les arrels... (DIJOUS, núm 1835, 7 de maig 09. Inca). BMM.-
(Diari de Balears, 24 de maig 09)


Biel.-
RF - Retalls Forans
Estampes portolanes - Estampes marratxineres - Tot Marratxí 
Marratxiner/e/s
Pòrtula, informació de Marratxí
Pòrtol, el meu poble
Amb 'P' de Pòrtula a la ràdio (92.9 fm)
biel@portula.net

             Patrocinat per...

Pòrtula, informació de Marratxí

RF - Alguns records bunyolins

Els aporta Bàrbara Suau Font mitjançant la secció “Dones i bunyolines”, en aquesta ocasió dedicada a Catalina Quetgles “Pallussa” (Bunyola, 1888-1962). Entre d’altres coses, Catalina va néixer “al carrer del Forn”, filla de Sebastià “de cals Saboners”. De nina passaren a viure “al carrer dels Establidors o carreró de les Sopes”. Anà a escola a ca les Monges “amb sor Dulcina” i va ser triada per l’Ajuntament “per donar un ram de flors a Antoni Maura, que havia estat president del govern espanyol i que solia passar temporades a la possessió de l’Alqueria d’Avall”. Catalina ajudava el seu marit, Joan Nadal “Botigó, o Escolà”, a fer ciris i candeles. També solia tocar les campanes de l’església, que “era feina d’en Joan, però si ell era fora vila a fer marges i no podia arribar a temps, ella partia a tocar-les per salvar la pell de l’home”. En aquell moment hom tocava “Migdia (12:00 h), Vespres (13:30 h. a la primavera i tardor, 13:00 a l’hivern i 14:00 a l’estiu) o l’Ave Maria que es tocava quan els darrers raigs de sol deixaven el Castellet”. Eren altres temps.
(ES CASTELLET, núm 37, novembre-desembre 08. Bunyola). BMM.-
(Diari de Balears, 18 de març 09)


Biel.-
RF - Retalls Forans
Estampes portolanes - Estampes marratxineres - Tot Marratxí 
Marratxiner/e/s
Pòrtula, informació de Marratxí
Pòrtol, el meu poble
Amb 'P' de Pòrtula a la ràdio (92.9 fm)
biel@portula.net

             Patrocinat per...

Pòrtula, informació de Marratxí

RF - Les carabasses de Muro

La Revetla d’Algebelí d’aquest poble vol recuperar la carabassa com a element identitari de Muro, que no de bades ja tenia fama de lloc carabasser. Segons explica la revista quinzenal de forma ben gràfica “talment una melonera o sindriera, la carabassa s’estén pel sementer de forma espectacular i, cadascuna, pot arribar a tenir vint o trenta carabasses de quatre o cinc quilos. Això sí, com més poques carabasses tengui, més grosses es faran. Sempre i quan estigui sembrada en una terra humida i forta”. A nivell culinari trobam especialment tres varietats que són la carabassa confitera o de cabell d’àngel –de la qual s’extreu un dels ingredients dels robiols pasquals-, la carabassa de vi, que servia per fer recipients de líquids i la carabassa patatera o de menjar, la més típica de Muro i considerada per excel·lència “la reina de la cuina amb llegums”. (SA PLAÇA, núm 152, 7 de novembre 08. Inca i comarca). BMM.-
(Diari de Balears, 17 de març 09)


Biel.-
RF - Retalls Forans
Estampes portolanes - Estampes marratxineres - Tot Marratxí 
Marratxiner/e/s
Pòrtula, informació de Marratxí
Pòrtol, el meu poble
Amb 'P' de Pòrtula a la ràdio (92.9 fm)
biel@portula.net

             Patrocinat per...

Pòrtula, informació de Marratxí

Andreu Magraner, xeremier de Sóller

Com diu Guillem Puig "Andreu Magraner Brunet és un enamorat del so del flabiol", fa part dels Xeremiers de Sóller des de 2001 i recentment es va presentar com a gerent del Consorci de la Música, la Dansa i l'Art de Sóller; en fou l'únic aspirant i creu que el seu càrrec "es dedicarà a centralitzar tota la vida de l'Escola de Música a nivell de contactes i a efectes administratius".

Andreu no tenia cap casta de coneixement musical i va elegir el flabiol i el tamborino "perquè mon pare ja el tocava i tota la meva vida he jugat amb flabiols i tambors. Ara bé, també he de reconèixer que en un principi l'aspecte econòmic també hi influí. Has de pensar que quan un comença no sap si aquesta afició li agradarà, i un flabiol sempre és més econòmic que no una xeremia". Finalment explica que els entesos recomanen que és millor assajar 20 minuts diaris que no tres hores de cop a la setmana "sobretot per agafar agilitat amb els dits".

( VEU DE SÓLLER, núm 1021, 5 de desembre 08). Biel.-

RF - Els funerals i la condició social

(L'al·lota no és de Sineu... la carrossa, tampoc)

En parla Antoni “Mariner” sota el títol “la figuera del morts”, tot referint-se a una que es trobava a la sortida de Sineu, allà on, temps enrere, s’aturava la comitiva funerària i el capellà solia cantar un responsori. Parla de tres tipus de funerals: “de quatre atxes –gairebé tots-, de sis –pocs-, de vuit –qualcun-“ en funció dels homes que anaven a cada costat del carro fúnebre portant un ciri gruixat. Com més atxes, més ornaments, més capellans i més escolans. Però, ai las, també esmenta el “funeral de cap atxa: ni cavall, ni carro, ni cotxer, ni capellans, ni escolà gran ni petit, ni responsos”. Es refereix al mort a les mines “que eren transportats pels mateixos companys de feina al damunt d’una escala tapats amb una manta vella i bruta” i també els morts en circumstàncies especials. Mariner acaba dient que es tractava d’un testimoni “de com es tractaven els conceptes de dignitat i condició social per part de les autoritats civils i l’estament eclesiàstic, en un llarg període de postguerra i dictadura franquista”. (SA PLAÇA, núm 151, 24 d’octubre 08. Inca i comarca). BMM.- (Diari de Balears, 20 de gener 09)

RF - La varietat de l’arquitectura popular

La posaren de relleu els estudiosos Cels Calviño i Joan Clar al pregó de les fires de Llucmajor, sobre tot en relació a la pedra en sec i especialment a les barraques. Gaudiu de la seva prosa en aquesta petita mostra de presentació: “De Campos a Son Verí hem anat agranant possessió per possessió, tanca per tanca, sementer per sementer i hem catalogat tot el que hi havia de pedra en sec. Tot el que sortia, que és molt, perquè tenim un patrimoni riquíssim, ho estudiàvem: forn de calç, basses, aljubs, cocons, sitges, barraques... fins a quinze funcionalitats de barraques hi hem trobat: de roter, de carboner, de trencador, de calciner... Algunes ja no hi són i d’altres, poques, s’han restaurat”. Els pregoners, lògicament, “volen alertar de la necessitat de protecció i conservació de tot aquest món que va desapareixent” alhora d’alertar els propietaris i les institucions perquè “s’adonin del valor etnològic d’aquestes construccions”, les conservin, protegeixin i en subvencionin la restauració. (LLUCMAJOR DE PINTE EN AMPLE, núm 303, octubre 08). BMM.-

(Diari de Balears, 18 de gener 09)

Porquim reduït a xifres

Joan Vicens relata les matances populars -sisena edició de forma consecutiva- que es duen a terme el mes de novembre a l'embotelladora de ca l'Abat, a Deià, amb la carn de dos porcs adquirits per l'Ajuntament, promotor d'aquesta bulla per evitar la pèrdua de la tradició que abans era costum a la majoria de finques deianenques. Entre els dos animals, que feien un pes total de 330 quilògrams, i fent feina de les 8 a les 19:30 h. amb una aturada per berenar a mitjan matí, es varen elaborar 224 llangonisses, 80 enfilades de botifarrons i 70 sobrassades. Segons el cronista "els voluntaris que col·laboraren en els treballs reberen una llonganissa i dos botifarrons cada un". La resta de l'embotit serviria per consumir durant els foguerons de Sant Antoni i Sant Sebastià. Una bona manera de conservar els antics costums alhora de preparar material gastronòmic popular per a la festa estrella de l'hivern mallorquí. ( VEU DE SÓLLER, núm 1019, 21 de novembre 08). Biel.-

RF - Diccionari d’expressions lingüístiques

Elaborat pel filòleg Antoni Llull Martí a partir de les Rondaies de Mn. Alcover i editat a can Moll dins la col·lecció “Els treballs i els dies”. Josep Maria Salom en diu: “obra monumental –395 planes- que suposa anys i anys de feina acurada, minuciosa a què ens té acostumats aquest autor, que cerca la perfecció sintàctica i ortogràfica amb un rigor extraordinari per proporcionar una eina útil, d’imprescindible consulta a les joves generacions que en l’ús quotidià ja no empren moltes d’aquestes expressions i per tant fins i tot les resulta difícil captar el seu significat”. Sens dubte, una nova aportació cabdal, del manacorí fidel seguidor de les passes de l’Apòstol de la Llengua. (MANACOR COMARCAL, núm 1155, 4 d’octubre). BMM.-

(Diari de Balears, 21 de desembre 08)

RF - Les fires d’altre temps

Ho conta Tià “Guingaia” al seu “Costumari popular”, tot ressaltant la importància que tenien antany per a la gent. Referit a Felanitx, és extrapolable a la resta de Mallorca: “Tot l’any girava entorn de les fires. Esperaven la fira des maig o la de Sant Agustí, per si havien de mester una escala per collir les figues, o la de Sant Miquel per dur els guarniments al selleter, o comprar-ne uns de nous. A la del “prebe” bord, els pagesos anaven a vendre les ametlles, a veure qui duia més bon preu. Les madones feien una passada en ‘es replà’ per si havien de comprar una greixonera, o un ribell, o una olla amb broc per les matances, i si l’escudeller havia tengut un de nou, carregaven de plats. A la taula del trinxeter, per una ganiveta nova, i més envant a una altra taula, tothom carregava d’espícies per trempar la xulla”. Eren altres temps, però no tot era esment per a la feina i la casa, ja que “les al·lotes anaven desinvoltes per arribar a davall la porxada de ‘la Sala’ i mercadejar a l’argenter un aro d’or, que sa mare li comprarà amb els doblers dels secalls, i els nins, amb un siurell, més contents que unes castanyetes”. Com veis, un altre món, inexorablement desaparegut. (FELANITX, núm 3603, 11 d’octubre). BMM.-

(Diari de Balears, 19 de desembre 08)

RF - Insults populars

Joan Llull Vives s’ha dedicat a fer “un recull dels insults verbals que més se senten –o se sentien fa poc”. Admet que no hi són tots perquè assegura que es tracta d’una “tasca gairebé impossible, ja que pràcticament cada dia n’apareixen de nous” i dóna l’adreça www.llenguacatalana.com/insults.html on se’n poden trobar més de dos mil. Entre el més novedós que aporta dins les dues planes del seu article cal fer menció al “budell de mè, dirigit per l’amo en Masset a un àrbitre dins el camp de futbol de Sant Llorenç”. Però aquells realment curiosos són els que provenen de l’època de rivalitat entre pobles veïnats: “granots” (Sant Llorenç), “paparres” (Son Carrió), “burregos” (Son Servera), “panets” o “llonguets” (Palma), “cabilenyos” (Montuïri), “índios” (Porreres), “panxes roges” (Alcúdia, Llubí, Campos, etc), “telecons” (Maria de la Salut), “bosquets” (Santa Margalida), “pataters” (sa Pobla), “senalletes” (Alaró), “cabildos” (Ciutadella)... Interessant mostra d’una tradició gairebé perduda. (FLOR DE CARD, núm 362, agost-setembre. Sant Llorenç des Cardassar). BMM.- (Diari de Balears, 6 de desembre 08)

RF - Emblanquinar ja no s’usa

Com bé diu la secció ‘Imatges d’ahir’ gairebé ja es tracta “d’una feina oblidada”. Segons Gabriel Pocoví Pou “la solien fer les dones, i consistia en fer les cases netes una vegada a l’any o passat més temps. També ho solien fer quan havien tengut alguna desgràcia per la mort d’algun familiar” . El procés “consistia en fondre les pedres de calç amb aigua, per donar blanc a les parets i corbades; les bigues normalment eren vistes i de fusta que es feien netes i s’untaven de gasoil”. Com a sistema sanitari “també servia per desinfectar les cases dels microbis”. Sembla que avui, aquesta antiga activitat que, com la resta de feines de la casa o del camp tenia les seves cançons i tonades pròpies, és feina exclusiva dels professionals de la pintura. (MONTAURA, núm 84, segon trimestre 2008. Mancor de la Vall). BMM.- (Diari de Balears, 13 de novembre 08)

RF - Joan Alzamora “Metxo”, artesà de la ximbomba

(imatge, Club Pollença )

Aquest personatge artanenc acaba de complir 80 anys i segons conta Cristòfol Carrió i Sanxo en el seu article “es sent satisfet d’haver desenvolupat activitats culturals de manera altruista i pedagògica”. La seva principal aportació foren els “instruments musicals de temps primer, com el ‘trac a trac’, els ‘ferreguins’, el ‘xòrrec’ i la popular ximbomba”. El mateix Metxo ens il·lustra el procediment d’aquest darrer instrument: “els materials bàsics per aconseguir una bona ximbomba són un objecte voluminós, de test, com pot ésser una gerra, però el que va millor, i és la més típica és amb caduf, que antigament servia per treuna aigua de la sínia (...) Aleshores es necessita un tros de pell, que la millor és la de cabrit, ben tensada amb una corda i, naturalment, no pot faltar la canyeta”. (BELLPUIG, núm 795, 12 de setembre. Artà). BMM.- (Diari de Balears, 12 de novembre 08)

Una altra recepta d'herbes

En aquesta ocasió aportada per Margalida Cortès a la seva secció 'La cuina de ca vostra'. Els ingredients per a una botella: "Un brotet d'herba lluïsa, tres bolletes de camomil·la, una fulla de llimoner, tres granets de cafè, herba sana, fonoll tendre, romaní, menta, moraduix, til·la, cost, un ullet de romeguer, tres cireres, tarongí, tim, fonoll marí, un poc de clovella de taronja, un trosset de garrova tendra, anís dolç i un poquet de sec". Per la preparació aconsella "es renten les herbes i es deixen eixugar, es tallen d'uns tres centímetres, totes menys el fonoll i l'herba sana, que es deixa més llarga; es fica tot dins una botella, si falta cap ingredient és igual, mentre no sigui l'herba sana o el fonoll que s'hi posa al darrer de tot perquè no surti el cafè ni les cireres. Per omplir la botella és millor amb anís dolç perquè la primera omplida sempre surt forta, després s'hi va afegint anís dolç o sec segons el gust, així com el vas bevent. Les herbes són millors com més vegades s'hi afegeix anís dolç o sec, la mateixa botella serveix per tot l'any". (CENT PER CENT, núm 276. Manacor, 23 de maig '08). Biel.-

Les ties de Sóller

Aina Mora i Vives aprofita el centenari de Catalina de can Codony, tia seva, per fer un repàs de totes aquelles dones ja desaparegudes, "totes aquelles ties que, altres i jo teníem en comú al nostre barri, aquelles que amb tota la innocència pensàvem que eren de la nostra família". Les recorda "amb els seus cabells blancs, els seus monyos i trunyelles , les seves mans rugoses però tan fines i suaus...". I ens ofereix un sucós repertori de malnoms d'època, a base d'enyorar "pronunciar els seus noms, aquells noms tan rars per a mi aleshores, que pareixien títols nobiliaris: [*] Catalina de can Bernat, Aina de can Carol, Nicolava de can Pereta, sa tia Siona, Antònia des Bosc, Maria casada a cas Serraller, Francisca de can Pere Joan, Rosa de cas Serraller o de ca na Quadrada, Catalina de can Pancuit, sa tia Socies, Juanita Moranta o de ca na Massaca, perquè també hi havia sa tia Joana de can Moranta, Aina des conco en Toni, Maria Lili, Rosa Carrerona, Bel Serrallera, Francisca d'es nins de cas Serraller. Bel de cas Serraller, Margalida, Magdalena i Catalina Blaves. Sa tia Mahonesa, Catalina des Mahonès, Juanita de cas Feo, Catalina de cas Sitrió, Rosa Melis, Antònia de can Tomàtiga. Sa tia Pepa, Maria de can Bajà, Antònia Prats, Rita de cas Rito, Marian de ca na Capitana, Aina de can Bielet, sa tia Fontaneta, Margalida i Maria de can Guillemó, Maria i Margalida de can Cardell. D'altres, que eren més joves, si la meva memòria fotogràfica i no contrastada no em falla, eren: Rosita i Maria de cas Rito, Queta de can Panteno, Francisca de can Pep Melis, Antònia de davant ca nostra, malgrat jo no hi havia viscut mai, davant ca seva. Joana de can Moranta, Anita de cas Serraller, Catalina Sitriona, Conchita de can Llaneres, Catalina des Bar Mallorca, Aina Moreno... També n'hi havia de nouvingudes com sa tia Remedios, sa tia Rosario, sa tia Eulogia, sa tia Lucía, sa tia Feliciana, sa tia Carmen i sa tia Pepa..." (VEU DE SÓLLER, núm 1002, 25 de juliol '08). Biel.-

[*] a l'escrit original inclou "sa tia" davant cada nom, extrem que dóna un to característic al text, però que servidor omet per raó d'economia d'espai, a no ser que vagi seguit simplement d'un nom

RF - Sentit canvi de cossiers

(El blog d'en Potti)

Després de quinze anys, els cossiers de Montuïri varen acomiadar-se per donar pas a una nova fornada. Ho feren “convençuts i emocionats, però sobretot orgullosos d’haver pogut ser Cossiers”. Varen aprofitar el manifest d’agraïment per reivindicar el sentiment de poble a través de la Música: “Flor de Murta, l’himne de Montuïri, és la cançó que millor representa els balls dels Cossiers i, per tant, el nostre poble. I no cal dir que un poble com el nostre el fan les persones, totes cada una d’elles. Des d’infants fins a padrins, des de jovent fins a pares. Les montuïreres i montuïrers són els que donen vida al poble, el fan bategar, ells són el cop sec del tamborino, que omplen el poble de vida al llarg de l’any i especialment en temps de celebracions”. Vistes així les coses, com bé diu Joan Socies en un altre escrit sobre el tema, “no pot existir Montuïri sense els Cossiers ni cossiers sense Montuïri”. (BONA PAU, núm 667, setembre. Montuïri). BMM.- (Diari de Balears, 12 d'octubre 08)

RF - Pastor, un ofici que es perd

Cati Serra parla de la vida del pastor a través d’un reportatge sobre Xisco Pastor Puigserver, “la vida del qual fa més de quaranta anys que gira al voltant del cicle vital de les ovelles”. Ell en té 62 i des dels 16 anys està a So na Moixa i la seva vida, considerada feixuga i sobretot vocacional que “transcorre entre xiulets, els lladrucs i l’ajut del ca i el belar de les ovelles”. I no és un món tan llunyà, però com diu Cati “la majoria de nosaltres estam tan avesats a la vida urbana, que no ens aturam a pensar que a poca distància nostra tenim el plaer de contemplar un dels oficis ancestrals a punt de desaparéixer”. (CENT PER CENT, núm 287,22 d’agost. Manacor). BMM.-(Diari de Balears, 3 d'octubre 08)

L'art de fer herbes

Ho conta Guillem Negre Canals 'Real' a través de la ploma de Bàrbara Suau. Ell aprengué a fer les herbes dolces i seques de forma artesanal de mà del seu pare, Martí Negre Gamundí 'Real', el qual havia començat a fer-les quan tenia el cafè El Dia, al carrer Major, entre els anys 1930 i 1940. Després continuà elaborant-ne quan treballava a la Granja Colom i al cafè del cal Peller. Aquesta recepta és per a una botella d'un litre. Totes les plantes i fruits, excepte la flor de taronger, s'han de collir cap al final del mes de maig. Millor que siguin amb flor, però si alguna no en té, també s'hi pot posar. Els ingredients petits es posen els primers i després s'hi afegeixen els brotets de plantes. Si la botella és de coll estret, s'hi fan passar amb un bastonet.

Ingredients:

-Un poc de flor de taronger, la que poguem agafar amb la punta dels dits. Collida el mes d'abril.

-Un poc de til·la, fulles i flor, la que poguem agafar amb la punta dels dits.

-7 o 8 brotets de flor de camamil·la.

-7 o 8 grans de cafè.

-Un trosset de clovella de llimona.

-Una quarta part de nou verda, agafada pel maig.

-7 o 8 bolletes de llebrenissa, nom que a Bunyola donen a la ginebrissa o ginebre (Juniperus Communis), que fa ginebrons.

-Un brotet de cossiada florida (Globularia Alypun).

-Una fulla de noguer.

-Una fulla de llimonera.

-Un brotet de vauma rosa amb fulles i flor.

-Un brotet d'herba-sana.

-Un brotet de moraduix florit.

-Un brotet de senyorida florida (sajolida, Satureia Hortensis)

-Un brotet d'herba-lluïsa florida

-Dos brotets de fonoll, que posarem al final perquè serviran de colador i no permetran la sortida dels altres elements.

Guillem Negre acaba explicant que "si volem herbes DOLCES, podem omplir la botella només amb anís dolç o amb tres quartes parts d'anís dolç i una de cassalla (aiguardent). Si les volem SEQUES, omplirem la botella amb tres parts de cassalla i una d'anís dolç. Si volem herbes SEMI seques, mesclarem meitat d'anís i meitat de cassalla".

Acaba recomanant que es deixin reposar quatre o cinc mesos, "a partir dels quals es pot abocar el suc dins una altra botella i aprofitar les herbes per a fer nou licor. I si acabam el licor, podem tornar a omplir la botella, sense canviar-ne les herbes". (ES CASTELLET, núm 34, V-VI 08, Bunyola). Biel.-

-

RF - Les rondalles d’en Jordi des Racó, traduïdes

“En Pere de la bona roba”, “L’amor de les tres taronges” i “En Joanet de sa gerra” són algunes de les rondalles de Mn. Alcover que una sèrie de filòlogues txeques estan traduint al xec, al rus i al romanès. Són estudioses que s’han dedicat a la llengua catalana i compten amb una beca per dur a terme aquesta tasca. En la iniciativa hi ha participat la Fundació pública Antoni M. Alcover, el govern d’Andorra i les universitats txeques, romaneses i russes que imparteixen el català entre llurs matèries. (PERLAS Y CUEVAS, núm 1224, 8 d’agost. Manacor). BMM.- (Diari de Balears, 27 de setembre 08)

Magdalena Rapinya, peixatera ambulant d'un temps

L'entrevista Joan Tur, el qual recorda "els nins jugàvem pels carrers, sense cap perill, a bolles, a petacos, a baldufes o a fer córrer es toc. De tant en tant sentíem un corn de peixatera, era na Magdalena que cornava de valent, a vegades es corn era de sa competència, perquè n'hi havia d'altres, o també podien ser els crits que feien tant en Xispa com en Mayol per vendre un polo, un frigo o un mantecado". Magdalena comenta que hi havia molta competència "moltíssima diria jo, pensa que llavors no existia el peix congelat, tot s'havia de vendre i hi havia molts de peixaters; llavors només es menjava peix fresc". En relació als peixos més sol·licitats respon "sobre tot es gerret, llavors vaig aprendre a escorxar es peix i es venien molt bé es gatons, ses rajades, es calamars de potera, es crancs reials, ses cranques, es rap..." El més barat era el gerret i el pop; el més car "el cap-roig, els galls i els calamars, però pensa que abans la gent no coneixia el peix tan bé com ara". Recorda com anècdota que "quan agafaven una tortuga els pescadors feien un bon aguiat i era costum convidar tot es port que volgués anar a dinar d'aguiat de tortuga". (PORTO CRISTO, núm 240, abril '08). Biel.-

RF - Consuelo Torres, pintora de festes

(Cavallets de Felanitx)

Va néixer a Algaida l’any 1955, va aprendre a l’escola de Xim Torrents Lladó i fa quatre anys que pinta festes populars de Mallorca, moment en què es va retrobar amb els cossiers del seu poble i també amb els de Montuïri. A partir d’aquí s’ha relacionat amb la Beata de Santa Margalida, la Beateta de Valldemossa, les Àguiles de Pollença, el Correfoc de Palma, els Dimonis de sa Pobla i els Moros i Cristians de Pollença. El darrer que ha pintat són els Cavallets de Felanitx. Segons explica a l’entrevista de M. Santelm “a mi els colors sempre m’han atret molt i les festes populars estan plenes de color. A les festes populars veig els colors com són: els blancs, els vermells... el sol que hi pega, la calor de sol i la calor de la gent, l’entusiasme de la gent...” (EL FELANITXER, núm 40, 11 de juliol. Felanitx). BMM.- (Diari de Balears, 3 de setembre 08)