RF - Consells sobre el gerret

Arran de la Fira de l’Oli i del Gerret, que tendrà lloc a Sóller la setmana que ve, la secció del cuiner Juan A. Fernández ja parlava d’aquest peix fa unes setamanes. Segons diu “un dels principals handicaps del gerret és la seva petita mida (10-12 cm) i les seves espines gruixudes, que fan que sigui mal de consumir si el volem presentar torrat, escabetxat o en una altra elaboració amb presentació sencera. Per això el millor consell que us puc donar, per a aquells que ‘no volen menjar peix perquè té espines’ és que us animeu a desespinar els exemplars més petits abans de cuinar, operació que amb un poc de pràctica es pot realitzar en pocs segons i que garanteix ja d’entrada una satisfacció alta del resultat final. El gerret també és excel·lent per a fer un bon brou, elaboració que no precisa desespinar-lo prèviament”. (SÓLLER, núm 6334, 20 de setembre). BMM.- (Diari de Balears, 21 de novembre 08)

RF - Faran presó?

Aquest és el títol de l’editorial, en referència al cas Rabasco-Tomàs, que aquests dies ha reprès actualitat en conèixer-se la sentència. El mensual llucmajorer es demanava, dos mesos enrere: “Com hem arribat a aquesta situació? És que en Lluc no sabia què signava? Per què, si ja era imputat, es va tornar presentar com a cap de llista? Aniran a la presó, o ‘pagant Sant Pere canta’ ?”. I encara afegia per deixar les coses clares: “Sembla que s’ha destapat la ‘caixa dels trons’ i que les espurnes arriben lluny. Els ciutadans de Llucmajor, fins i tot els votants del PP a les darreres eleccions, senten vergonya i aquesta ben pròpia, ja que haver de veure el batle a ‘la barra’ és una situació no només incòmoda sinó escandalosa”. I acabava sentenciant... “La Justícia farà la seva feina i en acabar comptarem. Cap poble no és digne d’uns governants corruptes i uns governants corruptes no són dignes de gaudir de llibertat”. (LLUCMAJOR DE PINTE EN AMPLE, núm 302, setembre). BMM.- (Diari de Balears, 20 de novembre 08)

D'alous i censals (I)

El filòleg Antoni Llull Martí, tot parlant de Mallorca després de la Conquesta, ho explica d'aquesta manera: "Sobre les terres i finques en general es podia tenir el 'domini directe', és a dir, que aquell qui les tenia no estava obligat a pagar ni fer cap servei a ningú per aquest privilegi, exceptuades, si de cas, les càrregues fiscals decretades pel rei. Les finques tingudes sota aquest règim de propietat es deien 'alous', mot procedent del fràncic 'alôd', que significava 'propietat completa', i el seu senyor podia fer-ne el que volgués. Alguns venien el seu domini sense restriccions, però altres només en traspassaven el 'domini útil', que consistia en cedir-ne a perpetuïtat el dret d'explotar-les i de fer-hi totes les millores que aquell qui les havia adquirit hi volgués fer, normalment a canvi d'un capital inferior al preu de la finca, però amb l'obligació de satisfer al senyor un cens anual i, en alguns casos, de prestar-li alguns serveis, com uns jornals de feina en les seves finques". (CENT PER CENT, núm 279, 13 de juny 08. Manacor). Biel.-

La jubilació d'una mestra

(Bunyola des de l'aire)

Coloma Ferretjans, llucmajorera que ha exercit de mestra a Bunyola des de 1975, ara s'ha jubilat. En una llarga entrevista li conta a Guillem Puig en relació al canvi de valors de l'alumnat: "Eren diferents, no millors ni pitjors. Ens havien inculcat uns valors, com l'esforç, la constància, el valor de les coses... que, encara que, actualment a l'escola es treballin molt, són difícils d'assolir. En canvi la joventut actual té uns altres valors, com la sinceritat, la despreocupació per les aparences i el que diran, ... que abans no s'estilaven gaire". Entre els records dels seus anys de docència destaca "l'alegria de veure com uns infants anaven madurant al seu nivell, aprenien a prendre decisions responsables davant la feina i la rutina diària, experimentaven la inquietud d'aprendre coses noves..." ( VEU DE SÓLLER, núm 1010, 19 de setembre 08). Biel.-

RF - Verdures singulars

Ho conta el quinzenal a la secció de notícies: a la finca d’es Vidrier de can Pamboli, on hi fa d’hortolà Sebastià Sastre, espòs de Maria Pambòlia, hereva de la finca, recentment varen fer una carabassa de 72 quilos. Però allò curiós és la relació d’altres vegetals que s’han distingit anys enrere: “llimones emparellades, patates disforges, moniatos de molts quilos, nombroses tomàtecs de menjar i de ramellet, bledes voluminoses i un llarg etc”. El comentarista afegeix amb tota la raó del món: “No ens cansarem de dir i afirmar que la pagesia sempre ens sorprèn amb extravagàncies pròpies de la mare terra”. (BELLPUIG, núm 795, 12 de setembre. Artà). BMM.- (Diari de Balears, 19 de novembre 08)

La patata, estrella d'un altre llibre (*)

(espai Xesc Reina)

Es tracta d'un llibre de Xesc Reina -mestre artesà xarcuter català, afincat a sa Pobla des de fa uns anys- editat per ASAJA que inclou una quarantena de receptes, amb propostes que passen per primers plats, segons i postres. Hi trobam propostes agosarades, diferents i novedoses, incloses dins una obra d'excel·lent presentació. Tant les diferents presentacions, com la mescla d'ingredients i acabats surten de les receptes clàssiques tot i que, tot sovint, es basen en la gastronomia tradicional. Les receptes són simples d'exposició, clares i bones d'assolir; fàcils de realitzar en general.

Alguns exemples de plats: Patates escabetxades, truites de colors, patatons i coses tallades també amb bacallà esmicolat, patates i botifarró picant, patates bullides amb infusió de menta, truita de patates amb berberetxos, patates amb oli de ceps, lassanya de patates amb sobrassada... I les postres: Patates i avellanes, gratinat de figues amb formatge i mel, gelat de patata amb iogur, crema cremada de patata i vainilla, sorbet de patata i moniatos. Llegim a la contraportada: "Qui dubta que les persones menjam per la vista? Formes, colors, textures, composicions... Per què limitar-nos al gust si podem potenciar-ho amb la vista? La patata, protagonista d'aquesta obra, ens brinda de la mà experta de Xesc Reina esquisides i lúdiques oportunitats". De l'entrevista mantinguda des del nostre programa (**) amb Biel Company, president d'ASAJA, sobre aquest llibre de patates destacam dues frases: "Creim que és una forma novedosa i divertida, així com ho ha fet Xisco Reina, de defensar el cultiu de la patata" "Es un camí que l'hem d'explorar per altres productes, és veritat que el cost és alt però val la pena perquè és una altra manera de promocionar els nostres productes"

--- la fitxa "Patatas, formas, colores y otras gastronomías posibles"

Xesc REINA

Asaja Balears

2008

119 pgs

(*) Cal recordar que darrerament va sortir "De sa Pobla... patates" de Margalida Socias, editada per Inforaiguer; al cap i a la fi 2008 fou declarat Any Internacional de la Patata

(**) Amb P de Pòrtula, núm 47, 28 II 09

Biel.-

RF - La força de la pintura

Ho explica Loren Martín Alomar, pintor solleric que ha realitzat la primera exposició, tot responent les preguntes de Jerònia Reynés: “Pintar sempre m’ha relaxat i m’ha ajudat a desconnectar del que en aquell moment sento que m’he d’allunyar. Sovint he passat hores davant d’un full en blanc on hi ha plasmat les meves quimeres, les meves preocupacions o les meves necessitats. Per a mi, la pintura sempre ha estat una força per tirar endavant i fer front als mals moments”. (SÓLLER, núm 6333, 13 de setembre). BMM.- (Diari de Balears, 18 de novembre 08)

RF - Les peticions escolars de Totogalpa

(església de Totogalpa)

Mateu Llodrà Sansaloni anà a Nicaragua el passat mes de juny en representació de l’Associació per l’Agermanament d’Artà amb Totogalpa –Niu de les aus, en llengua autòctona-, municipi d’uns 12.000 habitants, a la província de Madriz (*), al nord del país i una de les seves zones més pobres. A les escoles, que compten amb beques recaptades des d’Artà per a 150 escolars, li feren les següents peticions, per ordre de prioritat: “continuar rebent beques, un berenar diari, un alberg perquè els alumnes de les comunitats puguin quedar a dormir, vitamines i medicaments, un sostre per la casa d’un becari, i alguns jocs com pilotes i bats de beisbol”. (BELLPUIG, núm 795, 12 de setembre. Artà). BMM.- (Diari de Balears, 16 de novembre 08) (*) Forma correcta del topònim americà

Història de la vainilla

(imatge i més informació sobre la vainilla, www.indalokarat.com)

La conta Joan Noguera tot dient que "de l'orquídia de la vainilla se'n coneixen 110 varietats, però només 14 o 15 produeixen l'essència de la vainilla i les més destacades són la vainilla planifòlia, la vainilla pompona i la vainilla tahitenais". La primera també és coneguda com a vainilla fragans o l'orquídia mexicana. Segons Noguera "la distingida i perfumada orquídia de la vainilla va ser molt avaluada per la població asteca de Centre Amèrica tant per les seves propietats terapèutiques medicinals com per la seva economia diària". Hom sap que els habitants de la costa de Mèxic cultivaven i recollien bajoques de la vainilla amb les quals pagaven llurs imposts. Quan arribà Hernán Cortés i la seva gent, l'any 1519, el governant asteca Moctezuma "els va saludar oferint una beguda del país composta de cacau i endolcida amb vainilla, la qual només bevia la gent rica, sempre en una tasseta d'or pur". Se'n podien arribar a beure fins a 50 tasses, confiant en les seves propietats afrodisíaques. Al seu retorn a Europa, els conqueridors espanyols "introduirïen les bajoques de la vainilla i, a través d'Europa, es donà a conèixer arreu del món". A partir de llavors s'utilitza en perfumeria, pastisseria i cuina. Després d'intents per conrar la vainilla fora de Mèxic, avui en dia "la millor vainilla coneguda procedeix de Madagascar, les illes Comores i les illes Seychelles". (PUNT INFORMATIU POLLENÇA, núm 308, 1-16 de juny 08). Biel.-

RF - Emblanquinar ja no s’usa

Com bé diu la secció ‘Imatges d’ahir’ gairebé ja es tracta “d’una feina oblidada”. Segons Gabriel Pocoví Pou “la solien fer les dones, i consistia en fer les cases netes una vegada a l’any o passat més temps. També ho solien fer quan havien tengut alguna desgràcia per la mort d’algun familiar” . El procés “consistia en fondre les pedres de calç amb aigua, per donar blanc a les parets i corbades; les bigues normalment eren vistes i de fusta que es feien netes i s’untaven de gasoil”. Com a sistema sanitari “també servia per desinfectar les cases dels microbis”. Sembla que avui, aquesta antiga activitat que, com la resta de feines de la casa o del camp tenia les seves cançons i tonades pròpies, és feina exclusiva dels professionals de la pintura. (MONTAURA, núm 84, segon trimestre 2008. Mancor de la Vall). BMM.- (Diari de Balears, 13 de novembre 08)